Logo ICO

El cicle reproductor

Hi ha més de 200 espècies d’ocells que crien regularment a Catalunya i són moltes, per tant, les estratègies reproductives que es donen a casa nostra. Per criar, però, tots els ocells tenen que acomplir els mateixos grans objectius: trobar parella, construir o trobar un bon emplaçament pel niu, covar els ous i criar i alimentar les seves cries amb èxit. Aquí fem una breu i molt genèrica introducció al cicle reproductor dels ocells, però també es pot obtenir informació més detallada sobre cada espècie consultant les fitxes guia de cada espècie on se sintetitza la informació més rellevant sobre la seva reproducció a Catalunya.

Quan i on criar?

La majoria dels ocells, especialment en regions temperades com Catalunya, ajusten la seva temporada de cria per tal de fer coincidir el moment en què hauran d’alimentar els pollets amb el moment de màxima abundància d’aliment. És per això que la gran majoria d’espècies que nien a casa nostra ho fan entre la primavera i principis d’estiu, moment en què hi ha més hores de llum i la productivitat d’aliment assoleix el seu màxim anual. Abans de criar, però, els ocells territorials hauran d’establir i protegir els seus territoris, tot mirant de situar-los en els llocs més adequats per a construir el niu i, sobretot, allà on puguin assegurar la major disponibilitat d’aliment. Les espècies migradores, tindran feina extra, ja que no només hauran de retornar des de les seves zones d’hivernada, sovint situades milers de quilometres al sud, sinó que hauran de fer-ho tan ràpid com puguin donada la forta competència que hi ha entre els mascles per ocupar els millors territoris. Les espècies que depenen de fonts d’aliment molt concentrades en l’espai no són territorials sinó colonials, i aprofiten els avantatges del grup tant per protegir-se dels depredadors com per a trobar l’aliment.

L’aparellament

Els mascles atreuen les femelles fent palesa la seva bona qualitat, ja sigui com a bons pares, pel fet de mantenir bons territoris o directament per la seva qualitat intrínseca com a individus. Cada primavera podem assistir embadalits a l’extens i intens desplegament d’habilitats que fan els mascles: cants extremadament variats, plomatges nupcials d’allò més colorits, vols i balls acrobàtics, intenses batalles per mantenir els territoris... En els ocells, en general és la femella qui tria! La majoria d’espècies d’ocells són monògames (un mascle i una femella crien junts), si bé no sempre tant estrictament com es pensava d’antuvi. Unes poques són polígames (un mascle cria amb més d’una femella a l’hora). El rossinyol bord i el cruixidell, per exemple, són bons exemples d’espècies comunes a Catalunya que són polígames. Un cas a part, és el del pardal de bardissa, on en una mateixa zona de cria es poden trobar territoris formats per una mascle i una femella (monogàmia), una mascle i més d’una femella (poligàmia), una femella i més d’un mascle (poliàndria) o... diversos mascles amb diverses femelles (poliginàndria). Una sistema d’aparellament d’allò més curiós i variat.

Construcció del niu

El niu és l’estructura que ha de proporcionar seguretat i aixopluc als ous i els pollets i és, per tant, de vital importància per a la reproducció de qualsevol ocell. Hi ha nius de molts tipus diferents i algunes espècies ni tan sols n’utilitzen, simplement ponen els ous sobre una depressió directament al terra. Hi ha espècies que fan el seu propi niu, altres utilitzen nius vells o forats excavats per d’altres espècies i unes poques, els cucuts, ponen els ous als nius ocupats per altres espècies. Hi ha nius molt elaborats fets d’herba, fulles, branquetes..., com el del teixidor o la mallerenga cuallarga, altres són sòlides estructures fetes de fang, com els de molts hirundínids, però en altres casos el niu consisteix en una estructura ben simple i pobra feta a base d’unes poques banques. Els nius es poden trobar gairebé en qualsevol lloc: a terra, en penya-segats, cases, arbres, arbusts, caus... També en estructures artificials com ara caixes niu. Moltes vegades és la femella qui construeix el niu tota sola, però de vegades hi participen els dos pares o només ho fa el mascle. Hi ha ocells que poden fer el niu en dos o tres dies, com el cargolet, altres poden necessitar setmanes.

La còpula i la formació de l’ou

Durant la temporada de cria, els canvis hormonals fan que els testicles interns dels mascles augmentin més de 1.000 vegades la seva grandària habitual; els ovaris i l’oviducte de les femelles també augmenten en preparació per a la fertilització. Durant la còpula, el mascle posa la seva cloaca en contacte amb la de la femella i n’expulsa l’esperma. La còpula del pardal de bardissa sol durar tan sols una dècima de segon... però repeteixen l’acte més de 100 cops al dia. Els espermatozous poden emmagatzemar-se a l’oviducte durant llargs períodes de temps o ser expulsats immediatament de la cloaca si així ho vol la femella. Un cop es fertilitza l’òvul (ou), s’inicia el desenvolupament embrionari i la closca comença a formar-se. Els ocells petits triguen al voltant de 24 hores a tenir l’ou completament format i per això solen pondre un màxim d’un ou cada dia. Els ous de la majoria d’espècies solen tenir essencialment la mateixa forma característica, però la seva mida, pigmentació i textura varia molt en funció de cada espècie.

La posta

La mida de la posta (nombre d’ous) vària molt d’una espècie a una altra i també individualment i geogràficament dins d’una mateixa espècie. En general les espècies més grans i de gran longevitat fan postes molt petites (d’un o dos ous), mentre les més petites i de vida curta fan postes molt més grans, que poden superar, fins i tot, els 10 ous. D’altre banda, els ocells sedentaris, que solen tenir una major mortalitat interanual que els migradors, solen fer postes més grans que aquests darrers, i dins d’una mateixa espècie, com més al nord major sol ser la mida de la posta. El nombre de postes també varia molt en funció de l’espècie i l’àrea geogràfica. Un bon nombre de les espècies que crien a Catalunya arriben a fer fins a dues postes a l’any, algunes fins i tot tres o quatre.

Incubació

Els ocells han d’incubar els ous per garantir una temperatura adequada pel seu bon desenvolupament. En general, en els ocells petits com ara la majoria dels passeriformes,  la incubació comença quan es pon el darrer ou i els pollets neixen tots al mateix temps. En ocells més grans, com ara rapinyaires o agrons, la incubació comença tan bon punt es pon el primer ou i els pollets neixen en dies diferents. Sovint la femella és la que més temps dedica a la incubació, ja sigui perquè ho fa exclusivament ella o perquè hi  dedica més temps que el mascle. Hi ha espècies, però, en què ambdós membres de la parella hi dediquen un esforç similar. Per donar més i millor calor als ous, les femelles i alguns mascles desenvolupen temporalment el que es coneix com a placa incubatriu; una extensa àrea de l’abdomen desproveïda de plomes on s’augmenta la irrigació sanguínia i la presència de líquid per tal de transferir més calor. El període d’incubació varia depenent de l’espècie, però en els ocells petits sol durar al voltant de dues setmanes.

L’eclosió

La majoria d’espècies d’ocells són altricials, és a dir els seus pollets neixen cecs, sense plomes i incapaços de valdre’s sols. En aquestes espècies els pollets romanen al niu alimentats i protegits pels pares fins que han madurat prou com per abandonar el niu. Durant la primera setmana de vida, a més, els pares han de seguir escalfant-los ja que són incapaços de controlar la seva pròpia temperatura corporal. Les espècies precocials, com els xatracs, les gavines i els limícoles, en canvi, tenen períodes d’incubació més extensos que els permeten que en el moment de l’eclosió els pollets ja estiguin totalment plomats i prou madurs com per a poder abandonar el niu immediatament.

La cura dels pollets i l’envol

Si hi ha un moment d’activitat extrema en la vida reproductora dels ocells, aquest és el moment en què cal tenir cura dels pollets. Atendre les seves creixents demandes alimentàries no és una feina gens fàcil, com ho confirma el continu anar i venir dels pares per péixer-los. L’oreneta cuablanca, per exemple, peixa els seus pollets de promig un cop cada 5 o 6 minuts, de tal manera que al cap del dia ambdós pares els hauran aportat aproximadament un terç del seu propi pes en menjar. En les espècies altricials, en què els pollets romanen al niu fins que són prou madurs, cada dia que els pollets passen al niu s’incrementen les possibilitats d’ésser depredats, d’aquí que hi hagi una forta pressió per abandonar el niu tan aviat com sigui possible, especialment en aquelles espècies que crien en nius oberts i poc protegits. Malgrat tot, fins i tot en els petits ocells com ara els passeriformes, els pollets romanen al niu unes dues o tres setmanes i, quan l’abandonen, encara són gairebé incapaços de volar. 

La independència dels pares

Un cop abandonen el niu, el joves solen romandre prop dels seus pares durant un cert temps; al voltant de dues setmanes en els passeriformes. Al principi els pares els segueixen alimentant, però poc a poc se n’haurien d’anar sortint tot sols. Mentre estan sota la protecció dels pares, hauran d’aprendre a sobreviure per si mateixos, a saber trobar menjar i a evitar els depredadors. El seu plomatge juvenil, discret i críptic, els ajudarà a passar desapercebuts dels depredadors i a evitar confrontacions innecessàries amb altres individus de la seva mateixa espècie. En la majoria d’ocells de mida petita, els joves ja són capaços de criar durant la primavera de l’any següent al de naixement, quan molts d’ells encara no tenen ni un any de vida. Malauradament, molts dels joves però no ho podran fer, ja que la mortalitat durant el primer any de vida sol ser superior al 50% en moltes espècies.

Nius és una iniciativa de l'Institut Català d'Ornitologia.